Les relacions virtuals

http://42messages.wordpress.com/2010/09/24/som-utilitzats-per-la-maquina/#comments

Qui millor que un etnògraf per poder mesurar el canvi social que ha suposat un element tan «fred» humanament parlant, com és passar de tenir en les pantalles d’ordinador les webs creades com web 1.0 a web 2.0.

A partir d’aquest canvi, crec que les relacions socials han adquirit una nova dimensió, ja que el desenvolupament d’aquestes es pot fer en un nou ambient «virtual».

L’element tecnològic ha canviat les vides, la rutina i el treball de moltes persones, per lo que també és lògic que hagi transformat les relacions. Tant és així que la ciencia de l’etnografia (descripció o reconstrucció analítica dels escenaris i grups culturals intactes, sent un mètode d’investigació social), ha adquirit un subgrup en l’etnografia virtual o digital: l’era digital ha transformat les relacions, ja que els elements tecnològics s’utilitzen com a mediadors, canviant, per tant, la foma d’interrelacionar-se.

Pensant en el món on vivim, amb la rapidessa que tenim i la rutina tan asfixiant, aquestes relacions han fet canviar la nostra cultura, demandant relacions on sigui de gran importancia la rapidessa, simultaneitat i l’actualització continua. En moltes ocasions no tenim suficient temps físic per prdendre un café o un menjar familiar, per lo que això s’ha hagut de substituir per chats, e-mails, publicacions al blog o al «muro».

Tot i ser de gran utilitat em plantejo si realment som nosaltres mateixos qui estem dins de lo cirtual i si realment les relacions socials tenen la mateixa validessa que a la realitat, perdent, per tant, una part de la nostra identitat com a persones individuals i com a cultura.

Democracia en la publicitat

http://42messages.wordpress.com/2010/09/20/democratitzant-la-publicitat/#comments

La publicitat és apte per tothom, l’universalitat de l’usuari, per tant, també crec que és just que l’usuari-empresari tingui l’oportunitat de poder arribar a formar part del camp de la publicitat, que abans només deixava estar envoltat per grans marques que utilitzaven grans quantitats de diners per la seva promoció.

Si pensem en la pregunta que se’ns proposa en l’article, crec que en l’actualitat podem parlar de la democratització de la publicitat, ja que trobo que d’aquesta manera qualsevol usuari i consumidor d’internet, en igualtat de condicions, pot oferir els seus serveis a través d’un medi que et dona l’oportunitat de fer-ho, sense tenir en compte l’interés que causi el teu negoci o el poder de facturació que es tingui. Podent competir (fins i tot) en igualtat, amb multinacionals o empreses d’altres països.

Per tant, es pot afirmar rotundament que Internet ha pogut revolucionar la comunicació en general, i en concret, la publicitat. Ha permés l’accés a tot tipus d’anunciants, arribant a tot tipus de consumidors, utilitzant diferents i noves eines, formats, cobertures, etc.

Podriem dir que la publicitat interactiva pot arribar a ser més rendible economicament, i abarcar un sector més gran de població en comparació a la comunicació-publicitat dels mitjans «tradicionals».

Segons l’estudi Engaging Advocates through Search and Social Media (Yahoo! 2006) cada vegada són més les empreses que utilitzen el mitjà d’internet per millorar la seva marca de cara a l’opinió de l’usuari. A més a més, tenen l’avantatge adiccional que poden aconseguir informació á través d’eines com el número de visitants, les xarxes socials, els correus electrònics o els buscadors, com ara Google, si està tenint èxit la seva campanya interactiva, i d’aquesta manera saber quins detalls han de millorar, sigui quina sigui l’opinió de l’usuari.

L’usuari, d’aquesta manera, pot dirigir-se a l’anunciant o anunci que més li convé, sense esperar que el que vol surti per la pantalla (com la televisió), per tant crec que l’evolució en la comunicació ha pogut ser un avantatge pels dos elements, emissor i receptor, adaptant-se l’un a l’altre.

Advertaiment-Advergaiming

http://42messages.wordpress.com/2010/09/15/advertainment-branded-content-i-advergaming/

Fins ara mai había pogut llegir el significat d’aquestes dos noves paraules («advertaiment» i «advergaiming«), però la veritat que m’ha semblat molt interessant conèixer aqustes dues paraules per aprofunditzar més encara de la innovació que està fent la publicitat i el marqueting de cara a que per l’usuari sigui efectiu, i es compleixi el objectiu de les empreses (no se’ns oblidi que l’únic objectiu que tenen és aconseguir més èxit i en conseqüència vendre més, i no pas entretenir o donar més temps d’oci al espectador-usuari, això últim només sería un recurs per la seva meta).

Les noves estratègies del mercat del marqueting i publicitat, com noves, criden l’atenció del consumidor, ja que permeten donar un pas endavant i deixar-nos «disfrutar» dels anuncis amb el que ens agrada: els jocs o el cinema. A més a més, tots sabem que el món dels anuncis (sobretot televisius) està més que saturat i en decadencia, el consumidor ja no es queda 15 minuts davant de la pantalla observant com les marques exposen els seus productes, per lo que aquestes han creat un sistema on l’usuari pot estar més conforme, i entrar-li d’un altre manera.

Tot i que la primera condició de l’advertaiment i l’advergaiming ha estat la interactivitat a través de la connexió a internet, no deixa de ser un punt a favor, ja que normalment estem més oberts (o més ben dit, no estem tan cansats, encara), de la publicitat per internet que per la pantalla del televisor.

Tot i que per internet he trobat diversos exemples d’algunes marques comercials que han utilitzat l’advertaiment o l’advergaiming per la seva publicitat (algunes d’elles ja comentades a l’article del professor), he volgut pensar i exposar un exemple que jo mateixa hagi pogut veure, i que puc imaginar que és un advertaiment (tot i que penso que compleix les condicions per poder-ho ser, no sé si puc estar equivocada).

L’advertaiment al que faig referencia ve relacionat amb l’últim disc que ha tret al mercat Alejandro Sanz «Paraiso Express». Uns mesos abans que sortís el disc va voler fer una promoció anticipada, fent referencia al seu títol («Paraiso»), y va voler que diverses cares conegudes (amics seus), bastant famosos per professions com l’esport, el cinema o la cançó, expliquessin davant d’una càmara, en una grabació d’un o dos minuts, el que era per ells el paradis, després aquests videos els va penjar a la seva pàgina web.  Aprofitant que els usuaris voldrien conèixer totes les opinions dels seus idols a través d’un «video casero», s’aniria extenent qui era el cantant que havia creat aquesta idea i la gent començaria a prendre interés de la novetat del seu disc, i precisament del seu primer single «I’m looking for paradise», frase amb la que tothom acabava dient en els seus videos.

La convergencia dels mitjans: el videojoc

http://42messages.wordpress.com/2010/09/13/la-convergencia-dels-mitjans/

Avui en dia, els videojocs és una eina d’oci que està molt present en la vida d’alguns usuaris, tinguin l’edat que tinguin, per lo que els hauriem d’incloure com un mitjà més d’interacció digital.

Segons la classificació que fem podríem incloure’ls dins d’altres mitjans, ja que actualment utilitzen molts suports, com el de l’ordinador, o d’altres exclusivament inventats pels videojocs i que poc a poc han guanyat terreny en d’altres sistemes de comunicació: abans hi era la típica consola que només et deixava jugar, on avui et topes amb una psp2 que et permet conectar-te a internet, veure la televisió, veure pel·lícules, parlar per telèfon o fer fotografíes. Per lo que és una gran afirmació poder dir que el món dels videojocs s’ha integrat també en l’hipermitjà que fa uns anys ja podia preveure Nicholas Negroponte, o millor dit, els altres mitjans s’han integrat en els suports del videojoc.

Aquest últims anys la industria d’aquest mitjà ha produit grans processos d’adaptació, al compàs de l’evolució que també feien altres noves tecnologies, redefinint alguns gèneres, millorant els gràfics a passos agegantats i introduint nous serveis. Ja són molts els videojocs que et deixen actuar com el protagonista, amb uns gràfics de tan bona qualitat que es podría confondre amb l’història d’una pel·lícula; en moltes ocasions la connexió a internet et deixa poder jugar amb més usuaris a la vegada, participant en sessions de chat, i sabent que no només estàs jugant amb una sola maquina; a més a més, en altres videojocs, la vida real s’integra en aquests, formant part d’una vida «cibernetica» on el jugador ha de ser el responsable de portar per bon camí a una família, i en aquesta apareixen tots els detalls que els éssers humans tenim (les necessitats més bàsiques, els sentiments pels altres, les unions i separacions, etc.), com és el cas del famós joc dels SIMS. També hem vist com exitoses pel·lícules han pogut adaptar-se a un videojoc, visquent «en carn propia» el que havies pogut veure previament en la gran pantalla.

Segur que seguirem experimentant nous avenços amb aquest mitjà que tantíssims adicte o aficionats té. Exemple d’això és una de les últimes notícies que poder comentar, en La Vanguardia (5 de Septembre de 2010) es va publicar un artícle per Josep Lluís Micó on ja s’avecina que els videojocs són el tercer model (seguit del cinema i l’esport) per explotar (per part de la televisió) l’invent del 3D. Alguns frabricants com Game Developers Conference ja ha començat a profunditzar més en aquest sector amb les seves produccions. I tot i que sabem que al principi (com tot) són luxes per un determintat sector de la població, poc a poc el luxe domèstic acabarà per poder ampliar el seu abast a totohm, i el estar al menjador amb unes «molestes» ulleres no resultarà estrany.

Era analògica vs Era digital

http://42messages.wordpress.com/2010/09/10/mitjans/

Per suposat que l’era analògica ha deixat pas a l’era digital, ja que tothom ens hem pogut adonar de les quantitats d’avantatges que ens pot donar.

Un dels exemples comentats a l’article, la camara digital: quí es podria imaginar, fa dos dècades, que podríem fer totes les fotos que volguessim amb una sola targeta (abans el famos carret) i poder gaudir d’elles sense tenir-les en paper fotogràfic, només veient-les per una pantalla, i lo millor de tot, poder fer tots els retocs i composicions que es necessitin.

Tot i així, hem de saber que no podem estar totalment controlats per les noves tecnologies, ja que l’influencia en la que ens veiem sotmesos és massa forta com per no veure’s envoltat, però tot en un nivell mig. El mitjà, en moltes ocasions, és el missatge; depenent on estem creant la comunicació i la conversa, la nostra forma d’expressar-nos i tractar als altres serà diferent: moltes són les vegades en les que ens trobem gent «desconeguda», que pot estar en qualsevol lloc del món, i utilitza el seu blog com si fos el seu «diari personal» (com l’antiga era analògica, una llibreta), comunicant-se per un mitjà on sap que ningú pot conèixer-lo i sent una petita mesura de alleujament que ho podrà llegir tothom.

Podem dir que els processos digitals s’han redefinit dels mitjans tradicionals. Un bon exemple d’això pot ser la premsa electrònica, que en comparació amb l’escrita tradicional, la primera ha guanyat en avantatges, com: l’especialització dels continguts, la rapidessa de la informació o l’accés aleatori als continguts d’interés, i per tant, actualitzant-se en els processos (mitjans) de comunicació, per tal de fer arribar el missatge tal i com vol l’usuari-consumidor.

Tal i com anomenaria Jordi Alberich, professor i investigador en Comunicació Audiovisual i Cultura Digital, seria els «nous vells media».

Un altre dels exemples que ens permet l’era digital és poder veure un programa de televisió online a la vegada que es participa en sessions de «chat», interactuant amb usuaris que volen opinar del mateix tema. En comparació d’abans, que si es volia comentar un programa de televisió s’habia d’estar en la mateixa sala, i ser una comunicació directa o bé per via telefònica.

Per tant, puc concluir afirmant que l’era digital ha deixat al consumidor passar de ser un simple receptor d’informació dels mitjans tradicionals, a ser algú que pot transformar el missatge segons les seves necessitats i segons el mitjà, el qual, també pot escollir.

El poder del mercat

http://42messages.wordpress.com/2010/09/08/persuasio-i-interactivitat/

Després de llegir i reflexionar sobre l’escrit de «El Manifest del Tren de Claus» he de reconeixer que acaba per convencer-te (més encara) de la posició que adoptem la comunitat de mercats. El mercat s’està posicionant sobre el poder de les empreses, són ells qui decideixen i són ells qui han de saber per on guiar a les companyies. És per això que han hagut de ser aquestes qui evolucionin a una comunicació més digitalitzada, i així avançar a un nou món més «proper» per l’usuari.

M’agradaria comentar l’última tesis del escrit «estamos despertando y conectàndonos. Estamos observando. Pero no estamos esperando». L’usuari-consumidor ha arribat a un esglaó on sap perfectament quin és el tipus de comerç que busca cada tipus de publicitat, quin és el que es pot «creure» i quins són els detalls que només deixen en un bon lloc fictici a la companyia. Sí, es veritat, ens hem connectat interactivament, observem el que a través d’aquest medi ens volen comunicar, però mai esperem res, perquè coneixem els mètodes de comunicació persuasiva i sabem amb quins productes poden estar tractant.

Com he comentat anteriorment, els consumidors s’han tornat molt exigents, per lo que les companyies es veuen obligades a tornar-se més competents i renovar la seva forma de transmetre’ns els missatges que realment volen que coneguem.

Fent referencia a un artícle de la revista «Emprendedores», voldría posar l’exemple amb la força que hi ha entre els competidors de les companyies telefòniques i d’internet (jazztel, telefonica, ono, etc.). Els consumidors som testimonis directes d’un augment de la competencia en el sector, amb publicitat comparativa i molt «agressiva», mencionant els competidors en algunes ocasions (com en el cas de Tele2 amb Telefónica); resulta interessant adonar-se’n que aquest tipus de publicitat s’ha creat perque la situació ha passat de ser un monopoli, en el qual el client no tenia cap poder, a ser un moment on el pot cambiar de companyia telefònica sense problemes i, per tant, ara al mercat se li ha otorgat el poder.

Si analitzem la situació anterior, resulta paradox que són les propies companyies telefòniques qui poden otorgar diferents productes substitutius, com el correu electrònic, la missatgeria, les xarxes socials, els blogs, etc., però tot i així sempre dependrem d’ells per la nostra connexió interactiva.

Tot i poder guiar als fabricants i haber guanyat terreny, com diu la tesis 95, no estem esperant un gran esforç de les companyies, perque ja sabem que són simplement fórmules per incrementar el tràfic entre els usuaris amb l’aparença de que ens gastarem menys.

Bona nit.

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!